D’això no me’n sé estar

Lloc: Fundació Vallpalou. Lleida.

Dates: Del 26 d’octubre de 2017 al 2 de juliol de 2018.

Inauguració: Dijous 26 d’octubre de 2017 a les 19.30h.

Comissària de l’exposició: Glòria Bosch.

Textos: Jaume Pont, poeta

Crítica: Glòria Bosch.

Presentació del Llibre d’Artista ‘Blanc (ser on no ser)’, obra conjunta de Víctor Sunyol i Vall Palou.

CT-515

Glòria Bosch
D’això, no me’n sé estar

El moviment constant i el desplegament que comporta el món misteriós de l’expressió. Quin és el dispositiu que genera cercles d’afinitat des de la diferència? Què és el que es mou a dins i ens fa arribar a coses que potser ni pensàvem ni volíem dir? Què és tot això del que no me’n sé estar? La creació com un camp per explorar un llenguatge desconegut? Esdevenim l’apunt de transmissió que valida una col·laboració? On són els altres que ens habiten?

No voldria cenyir-me als codis que podrien etiquetar, fàcilment, un munt de connexions amb els llenguatges que ens són prou coneguts dins de l’abstracció, de l’informalisme… La identitat creativa és un fet complex perquè tot es mou en un procés constant, com la vida, les circumstàncies, el que ens envolta a cada moment, els contorns i els abismes infinits de les nostres pròpies intuïcions. En definitiva, el que proposo és generar complicitats a través de les ressonàncies, les intuïcions, els silencis que ens habiten i ens permeten a nosaltres, espectadors, crear un diàleg amb l’autora.

Ella, Teresa Vall Palou, no és una autora donada a parlar i precisar aspectes de la seva obra, sempre allunyant-se de tot allò que pugui arribar a perpetuar un clixé, però sí ens deixa veure com treballa, d’una manera oberta, d’acord amb la fluïdesa d’una circulació que mai no s’atura. No vol donar pistes que confonguin la mirada neta a les peces (no trobarem títols sinó composicions) i valora per damunt de tot la diferència que ens permet sortir d’un interior còmode, massa ben acostumat a les rutines, per endinsar-nos en tot allò que pot ser desconegut. Mai no recalca què és el que voldria dir de la seva pròpia obra, com passa tantes vegades amb l’afany de projectar límits i amb les pors que no permeten avançar. Vol que circulem lliurement per obrir diàlegs on cadascú pugui entrar a compartir el seu món i sortir-ne amb la seva pròpia experiència. Vol que la llegim des de la nostra percepció íntima i que siguem nosaltres els que ens llancem de manera lliure a interpretar.

Però també hi ha un rastre inevitable que, d’alguna manera, ens marca a tots i m’interessa molt descobrir relectures sobre la seva pròpia obra, com si escrigués  al damunt del que ja ha estat escrit després d’esborrar-ho. De fet, és una mena de palimpsest que té a veure amb la idea de procés creatiu, quan tant les idees com els conceptes apareixen al llarg del temps d’una manera diferent i es reescriuen en un context nou. Moltes vegades m’he preguntat a mi mateixa sobre aquesta lectura transversal de dies i anys. Al final, me n’adono de que el meu (teu, vostre) trànsit per la vida és com un grattage, una necessitat d’esborrar (però mai del tot!) per tornar a escriure.

A la poeta i assagista Chantal Maillard també li crida l’atenció aquesta facilitat amb la que reduïm una persona a unes poques dades, perquè “una persona es una multitud de fragmentos, su vida no es una historia, sino un mapa o, mejor, una retícula o un rizoma que ofrece itinerarios diversos, cada uno de los cuales daría pie, si lo siguiésemos, a construir una historia distinta de las otras”. És un plantejament que comparteixo i m’ha fet avançar en la meva manera d’entendre al ser humà amb tot el que es deriva de l’encaix art-vida, molt en consonància amb l’actitud que pregona Vall Palou. La metàfora de la baba del cargol, com titula el seu assaig Maillard, ens porta cap a l’expressió integradora del poetitzar.

A mesura que camino pel seu taller, estirant  riells amb obra de diferents etapes, mirant objectes, ceràmiques i escultures, observo un altre punt decisiu del seu procés: treballar a partir d’un objecte trobat i establir encaixos d’idees, percepcions, intuïcions… I a cau d’orella, mentre segueixo avançant per aquest laberint amb la seva companyia, torno a sentir en veu baixa el murmuri d’un altre temps viscut en els meus inicis pels viaranys de l’art, el món intuït que havia trobat en els conceptes visuals i literaris d’ Italo Calvino. La validesa d’aquelles propostes que ell preveia com a part essencial d’una altra manera de percebre el món, ara que ja estem en el mil·lenni que li correspon i no és predicció, torna a manifestar-se en aquest tot és possible que ens donen la combinatòria i la multiplicitat dels llenguatges creatius. Existir ja és això! Existir és una estructura oberta que necessita respirar per no quedar-se ofegada en el concret, i l’obra, tant  la que ja és un resultat físic com la que està en procés, es pot muntar i desmuntar tantes vegades com es vulgui, trencar amb un jo sóc que  ̶ per a molts ̶   es tan sols una falsa solidesa on arrapar-s’hi bé, on sentir-se a gust amb qualsevol afirmació enquistada en el temps.

Aquesta proposta expositiva on es convida a un historiador de l’art i a un poeta, em sembla molt interessant per les diferents versions i interpretacions que es poden fer cada vegada d’una obra. I sí, d’això, no me’n sé estar, perquè l’art és una part d’aquest procés per descobrir-nos que, amb les eines adequades per provocar i sorprendre’ns, ens situa en cadascun dels espais del recorregut com si fos un cercle d’afinitats que es desdobla en una síntesis-antítesis, desplegant  la diferència de registres de Vall Palou. Un procés obert on generar contrastos és el més evident com a conjunt visual i alhora com a composició individual, sempre entre ritmes expressius que desborden qualsevol món prescrit per habitar-nos.

Llum, matèria, color, transparència (el que és besllum pel dessota de cada composició), opacitat, gest, espai, temps (el que és palimpsest de registres acumulats en la trama d’un decurs infinit), atzar…, un cúmul de referències que no hi serien sense el buit i l’absència. Amb tot i que trobem que la majoria de les obres són de producció recent, també s’inclou en algunes que permeten obrir l’arc del temps com si fos una conversa en trànsit, una renovació constant de la percepció íntima.

La necessitat d’obrir camins en xarxa per defugir el que ella no voldria mai  ̶ és a dir: inscriure’s en un clixé ̶ , ens porta a l’escultura nua, el blanc dels murs amb el blanc d’uns volums on cal valorar no tan sols les formes sinó cada accident de la matèria; la pintura gratada i reescrita, com un palimpsest de transparències líquides on es dilueixen les trames amb les peces de ceràmica blanca; el diàleg de l’empremta pictòrica més austera amb les línies volumètriques que transiten, entre dues sales, per dur-nos a la gestualitat d’una pintura que conviu amb l’escriptura; el teixit recuperat, amb la seva pròpia empremta, i transformat amb la inserció de lletres que obren i tanquen alfabets cal·ligràfics (A i Ω),  troba l’altre objecte on reflectir-se: un marc antic de mirall que acull el seu món més convuls de la línia; i ja, finalment, el paper amb totes les qualitats, una altra vegada el blanc que ens obria pas en el primer espai, amb dibuixos, gravats i el plantejament del llibre objecte que recull la poesia.

El paper i, especialment el gravat, ens porta a una magnífica exposició, realitzada en aquesta Fundació. Gènesi 2015, a cura de Josep Maria Sala-Valldaura, ens situava de ple en l’afinitat que es produeix entre el full blanc de l’escriptor i la tela de l’artista, la complicitat que permet establir connexions a l’hora d’avançar per camins que desconeixem. I D’això, no me’n sé estar, perquè són els interrogants múltiples els que permeten formar la pregunta sense resposta o esdevenir, com deia Clarice Lispector, un parèntesi que mai no es tanca. Moviment, trànsit, vida… Existir què és sinó fer-se i crear-se?

 

Glòria Bosch i Mir

Esclats / Éclats

Lloc: Centre d’Études Catalanes de l’Université Paris-Sorbonne. París.

Dates: Del 4 de maig al 12 de juny de 2017.

Inauguració: Dimarts 4 de maig a les 18:00h.

Comissaris: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura.

CT493---Acrílic-sobre-tela---195x130---2015

Ximo Company
Batecs

VALLPALOU
FACERE, INGENERARE

Hores d’ara, a la Catalunya occidental, Vallpalou és l’artista més prominent. La que més treballa en el silenci creatiu del seu obrador. La més fecunda amb escreix. La que més cosa –que no coses– té a dir en termes de llenguatge expressiu, pictòric i plàstic. La que més depura i alambina allò que fa. La que millor ha destil·lat una poètica seriosa, convincent, pròpia, reblerta. La que més bé neda a contracorrent. La que amb més personalitat sap estar al marge de tot i per damunt de tot. Sens dubte, també, la que més s’està a ponent de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. La més solitària. Potser la més desconeguda. També, però, la més sòbria, la més lliure i autèntica del país.

Insisteixo, Vallpalou és avui, amb escreix, l’artista  més prominent de la Catalunya occidental.

Artista de soca-rel, i feta tota ella amb imprevisibles dosis de manus et ingenium, Vallpalou opera amb una llibertat creativa extraordinària,  difícil de qualificar i parangonar; inimaginable. Signe, gest, ductus, matèria densa i alhora líquida, transparent, refregada, manipulada, dripping, suport, pinzells i estris de tota mena s’entrelliguen i es conjuminen en la infatigable –i insubornable– ment progenitora d’aquesta artista catalana que quasi sempre culmina les seves obres amb unes explosions cromàtiques que metamorfosen i descarnen la matèria fins a assolir epidermis plàstiques insospitades.

Vallpalou opera sempre amb uns cromatismes inaudits, del tot sorprenents, infreqüents, personalíssims; cada obra seva, feta i refeta, reencarnada, acaba sent, per força, un unicum.

Vallpalou és poc linial, gens convencional. Difícil d’escatir. Afortunadament.

Vallpalou, a més, es rebel·la, dia a dia, minut a minut contra allò sabut. I entra, de ple, dia a dia, minut a minut, en allò arcà. Necessita explorar allò desconegut. Necessita fer i desfer allò fet per tornar al facere, per tornar a ingenerare.  Aquesta és la grandesa de Vallpalou: que fa i desfà per tornar a fer i posar carn nova a la seva pròpia obra, a tot el que aquesta artista, sense parangó, dia a dia, produeix i encarna.

Sovint tot això Vallpalou ho aconsegueix amb un petit toc cromàtic o amb petites línies gestuals…, però també –i aquest és un altre gran tret diferencial de la seva desbordant creativitat–, Vallpalou això ho pot assolir tot construint els silencis matèrics i conceptuals més extraordinaris –i adults– que hores d’ara s’estan produint en l’escenari creatiu de tot Catalunya.

Silencis que creen estupefacció, silencis que esborronen, silencis, matèrics i conceptuals, silencis d’una eloqüència estètica màgica, abans mai no sentida. Quelcom que avui, al meu país, només és a les mans –i en la pensa– d’uns pocs artistes privilegiats; Vallpalou n’és una, d’artista, privilegiada; quasi deífica.

Us ho puc ben assegurar: trigarem a trobar-ne, al meu país, d’artistes com Vallpalou.

En fi, ho he dit i ho reblo aquí una altra volta: hores d’ara, a la Catalunya occidental, Teresa Vallpalou és la seva artista més prominent.

Ximo Company
Catedràtic d’Història de l’Art Modern
Director del Centre d’Art d’Època Moderna CAEM

Juny de 2016

Batecs

Lloc: Fundació Vallpalou. Lleida.

Dates: Del 14 de setembre de 2016 al 30 de gener del 2017.

Inauguració: Dimecres 14 de setembre de 2016 a les 19.30h.

Comissària de l’exposició: Conxita Oliver.

Crítica: Conxita Oliver, Ximo Company.

Set àmbits: Víctor Sunyol, poeta

Una tria d’obra recent, estructurada seguint un passeig per les diferents sèries, que s’organitza en set àmbits.

imatge de la sala
Inauguració exposició, 14 de setembre de 2016.

Conxita Oliver
Batecs

En un món immers en la velocitat i en el remolí de la informació, Teresa Vall Palou ens trasllada a un cosmos de reflexió i de solitud que permet endinsar-nos en l’essència i en l’absolut. Per a l’artista, l’art és una prolongació de la mateixa vida, un espai on busca reconèixer el mateix estat d’intensitat amb el que viu.

Hereva de la tradició informalista i de l’expressionisme abstracte, defuig qualsevol fórmula expressiva per explorar i investigar una gran varietat de registres: pintura, gravat, dibuix, llibre d’artista i ceràmica. Diferents llenguatges que empra en cada ocasió per aconseguir els resultats expressius desitjats. Amb una trajectòria silenciosa i en solitari, desenvolupada a través d’un llenguatge estrictament abstracte, ha portat a terme un meditat exercici d’interpretació subjectiva de les sensacions amb una contundència i una audàcia de recursos que no amaguen en cap moment la vessant introspectiva.

En la reivindicació de la pintura, el seu discurs va del gestual al matèric, passant per l’espacialisme i el tatxisme. En uns espais sense límits que materialitza, normalment, en grans formats, la seva pràctica impulsiva i dinàmica respon a les inquietuds més enèrgiques que brollen amb total llibertat d’execució. Deixa de banda tot allò superflu per quedar-se amb la pulsió del gest, el camí del pigment, el trànsit del l’empremta del pinzell, la durada de la petja sobre el suport, l’acumulació de les densitats, el recorregut dels drippings… que successivament es van superposant, encavalcant-se i fonent-se fins arribar a establir-ne un entramat pictòric i un ordit reticular fet de subtils aportacions i sedimentacions. La pròpia cadència energètica hi atorga unes vibracions que són les que ofereixen aquest pols interior tan característic del seu treball.

Veritables laberints que ens permeten transitar visualment pel seu interior, des de la superfície fins a les compactes profunditats i dialogar amb els seus íntims secrets que sovint albiren escletxes de llum. En les composicions actuals, el color pren protagonisme i les gammes esdevenen lluminoses i impactants: verds, blaus, vermells, blancs i negres, particularment, esdevenen fulgents vibracions energètiques. Igualment, els espais atmosfèrics anímics, fets de veladures i vaporositats, hi busquen el diàleg amb masses compactes i camps monocroms de color que compensen l’espai amb precisió constructiva.

 Un treball d’una incontestable afirmació pictòrica que s’interrelaciona en un tot únic. Una batalla que manté l’artista cos a cos amb l’obra, superposant, juxtaposant, incidint… fins que la mateixa obra ja no demana res més, és dona per vençuda. Aquest enfrontament, però, no admet inseguretats, dubtes o retrocesos, perquè s’aconsegueix a base de disciplina, reflexió i exigència en el mètode i en el procés. D’altra manera, no guanyaria la imposició sobre l’obra fins a doblegar-la i fer-se-la seva. Una expansió visual i tàctil d’un gran plaer estètic, on la profusió i l’abundor d’accidents matèrics comporten una gran contundència plàstica i un suggerent lirisme, a cavall entre la força de l’emoció i del control mental. Una emoció que, progressivament, es va filtrant a través de tot el procés d’execució, un apassionament que s’ha anat racionalitzant i alterant lentament des del primer impuls motor.

Però, en contraposició, hi ha altres sèries que són producte d’una acció molt més directa que hi emergeixen d’una forma totalment fluïda i impulsiva sense una suma d’experiències consecutives. Són com organismes cel·lulars o visions microscòpiques que es multipliquen en una expansió corpuscular d’evolució constant.

Amb la pràctica pictòrica, Vall Palou ha fet de les reivindicacions de l’art no figuratiu no pas una limitació, sinó, ans al contrari, una imposició. Uns paisatges mentals que són el resultat d’un procés introspectiu, ple d’exigències internes, qüestionaments, plantejaments i reptes personals, que esdevenen el mirall sobre el qual es reflecteixen els punts més vitals del seu jo. Uns escenaris que, dins d’una abstracció pictòrica substancial, tothora constaten el nexe que s’estableix entre l’ésser i l’entorn.

En aquest sentit, expressa els sentiments més pregons de l’home: satisfaccions, frustracions, dolor, alegria… a través de l’aspror d’una textura, la vaporositat d’una transparència, l’organització estabilitzadora, l’estructura desequilibradora, els ritmes seqüencials de verticalitat extrema, la dissolució i liquiditat de la pintura; la duresa d’un negre, la profunditat d’un blau, la contundència aclaparadora d’un vermell o la puresa infinita d’un blanc. Prescindint de tot allò accessori, ens ofereix allò essencial en la més pura universalitat, és a dir, l’entrellat íntim del món. Un repertori d’energies formals alliberades en una explosió de matisos i de registres que potencien la força metafòrica que permet a cadascú evocar el seu propi món imaginari.

Tot aquest procés referit als suports de tela es magnifica molt més en el cas dels papers. La radicalitat, espontaneïtat, gestualitat i automatisme arriben a les màximes conseqüències, sobretot perquè la mateixa tècnica li ofereix molta més llibertat i li permet, per damunt de tot, immediatesa. Les pintures sobre paper de Vall Palou són directes, de primera intenció i per això conserven la frescor del primer raig. És un llenguatge privilegiat d’expressió directa, d’experimentació constant, un vehicle dúctil que li permet aquella autonomia d’actuació difícil d’aconseguir en la pintura sobre tela. Tot plegat constitueix una mena de laboratori personal, l’espai més íntim de l’artista, la descàrrega instantània entre la ment i la mà que flueix vertiginosament sobre el suport; en definitiva, el mitjà que guanya la batalla al temps. Per a Vall Palou, aquesta pràctica és una autèntica escriptura del pensament, un exercici que permet seguir l’empremta de les seves oscil.lacions emocionals i de cadascun dels moments concrets dins el conjunt de la seva obra.

Per altra banda, l’obra ceràmica en rakú de Vall Palau, de pell seca i aspre, dialoga amb una sèrie de pintures negres d’una profunditat espectral. Veu en la ceràmica -l’ancestral art del fang i del foc- la possibilitat d’investigar nous plantejaments i noves morfologies. Una ferma voluntat d’experimentació, juntament amb la pràctica del bon ofici i dels entrellats de la tradició, han donat com a resultat una ceràmica que, per damunt de tot, la concep com un art pur que defensa la matèria amb tota la seva palpitació i les seves qualitats intrínseques. Si les morfologies tradicionals  han estat centrades exclusivament al voltant del buit -on resideix la seva utilitat- i limitades per formes que tanquen l’espai interior dins de les tipologies clàssiques dirigides a contenir alguna cosa, les seves peces en material ceràmic s’obren i s’expandeixen en pro de la creativitat i del concepte. Transgredir la funció de dipòsit i alterar formalment i conceptual la concepció tradicional implica que el material ceràmic pot fer-se servir per crear-ne objectes escultòrics, lluny de les formes ortodoxes com ara el tòpic vas, plat, bol o atuell que serveix per alguna cosa.

En la seva obra es manifesta sovint un equilibri de contraris que atorguen aquest punt de polaritats antagòniques tan evident en el seu treball: organització i caos; llum i tenebres; plaer i angoixa; ple i buit; cel i infern… dualitats al servei d’una obra que s’escapa del format i s’expandeix tothora cap a la tridimensionalitat.

L’exposició actual aplega una tria d’obra recent, realitzada en els darrers anys, i s’estructura seguint un passeig per les diferents sèries, organitzades en set àmbits.

Una obra rigorosa, honesta i coherent, la de Vall Palou, que no fa cap concessió i que ens convida a aprofundir per gaudir d’impressions i sensacions enriquidores. Una obra que reivindica les intencions de la mirada i que deixa en la percepció de l’espectador exercicis diferents, que es poden fer a través de la memòria, el rastre, la reflexió poètica, la permanència fictícia, l’espai pel somni… i ens potencien allò que Marcel Duchamp defensava en afirmar que l’observador fa l’obra.

Conxita Oliver
Historiadora de l’Art i membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art

Gènesi

Lloc: Fundació Vallpalou. Lleida.

Dates: Del 22 de setembre al 31 de gener de 2016.

Inauguració: Dimarts 22 de setembre de 2015 a les 20.00h.

Comissari de l’exposició: Josep M. Sala-Valldaura.

Crítica: Josep M. Sala-Valldaura 

Obra gràfica. Xilografies i litografies 2014-2015.



Telenoticies-comarques-27102015