L'artista Joan Miró afirmà en el seu cèlebre escrit Jo treballo com un jardiner que ell com a pintor tenia els peus tocant a terra, d'on captava l'energia que expandia per l'univers. En la direcció oposada, l'altre surrealista català universal, deixà escrit que ell per pintar tocava de peus a terra, d'on li brollaven les arrels que anaven a parar cap a la tradició. L'artista, pintora, dibuixant, gravadora i ceramista Vallpalou procedeix també de les terres catalanes, de la mediterrània, una cultura mil·lenària on l'equilibri es troba en els punts contraris: de la matemàtica i la poesia de Miró a la mitologia i narrativitat de Dalí; del macro univers al micro nanotecnològic; del gest al detall; de la pintura plana del romànic a les transparències. Res més lluny visualment parlant que la poètica estètica de la nostra pintora amb la d'aquells artistes catalans universals. Però la distància de la seva obra vista des de la Thread Gallery de Beijing ens ajuda a veure la sequedat d'una mediterrània endins, la lluita expressiva per l'aire i la llum, la vocació per brollar des del més profund de l'existència una realitat visual personal i compartida amb els pintors informalistes europeus de la seva generació. En l'art de la Teresa Vallpalou l'absència de signes reclama de l'amant de l'art una inspiració superior a la vida regalada del llenguatge fàcil de la comunicació. La seva dificultat és la seva expressió.

Vicenç Altaió

Escriptor i traficant d'idees.