L´ informalisme de Vall Palou

En l´actual panorama de les arts plàstiques és difícil de definir quina és la tendència que aglutina major nombre   d´artistes o quina entra millor en el mercat. Els museus estan adquirint obres de net-art, totalment manipulables a Internet, i al mateix temps, un neofigurativisme absolut, gairebé fotogràfic, omple moltes galeries prestigioses. Al públic li desconcerta no saber exactament quan es troba davant una obra d´un valor artístic inqüestionable i quan esta davant d´un "divertimento" més o menys genial d´un autor més o menys reconegut. S´han acabat els manifests de la primera meitat del segle XX, que donaven nom a diferents tendències pictòriques i definien clarament els seus objectius.

La Documenta de Kassel de 1982, en comptes de proclamar una tendència o de consagrar un grup, tal com feia aquesta mostra des dels anys cinquanta, va propiciar les comparacions entre generacions i estils antitètics. En els anys noranta es produeix una revisió formalista de les últimes dècades, amb un èmfasi especial en el caràcter individualista, no subjectiu, de la creació artística. Aquesta idea de "tot és possible" potencia la posada en escena dels grans "gurus" de la crítica artística que poden ser capaços, per ells mateixos, d´arreplegar gent del carrer i convertir-los en autors col.locats puntualment en la cresta de l´ona.

Davant aquest panorama artístic que ens permet acceptar qualsevol mostra d´art, l´espectador té molta cura a col.locar dins les llars allò que per a ell té un significat especial i dins d´algunes caixes fortes aquelles obres que tenen el segell de mercat de valors, encara que sigui del mercat de futurs. Amb tot, és la sinceritat del pintor allò que continua donant credibilitat a una obra. I dins d´aquest terreny de pintura sense afegits de falsa saviesa ni concessions comercials, podem incloure el treball de Vall Palou.

L´artista, com diria Curro Romero, no toreja per al públic, sinó per a ella mateixa.

 Els inicis de la pintura de Vall Palou

La facilitat que Vall Palou tenia pel dibuix la duia, en els seus primers anys d´escolaritat, a intercanviar amb les seves companyes de classe làmines de dibuix que havien de presentar a les professores per deures que a ella no li venia de gust fer. Compartia amb una amiga la dèria pels treballs manuals creatius, per les nines de drap que després vestien i desvestien i que li possibilitaven viure en un mon aliè a tot allò que ella considerava la diària monotonia de les classes. Encara que tenia clar que estudiava veterinària, en acabar el seu horari al col.legi anava a l´Escola de Belles Arts, on aprenia  a plasmar sobre el paper amb aquarel·les, tèmperes o carbonet, en un classicisme absolut, les gerres, els busts de guix o els perfils de curiosos personatges que es prestaven a fer de models fins a aconseguir la perícia que els seus professors consideraven adient i correcta.

El 1989 s´integra en un grup d´afeccionats a la pintura que, sota el guiatge d´una professora, buscaven el camí per desenvolupar la seva sensibilitat. En aquest entorn, ella comença a treballar els colors amb una autonomia que no havia tingut mai en les seves classes convencionals; la seva capacitat de creació i d´expressió artística es veia potenciada per un mestratge que no la lligava ni la sotmetia. Una mostra d´aquesta llibertat era la rebel.lió contra els ordres correntment acceptats: la perspectiva aèria, la gradació de tons, la plasmació de la realitat captada per l´ull...el seu esperit díscol no s´ajustava a aquestes normes prescrites i la professora l´estimulava  en la recerca de nous camins. Un exemple d´aquesta época és la tela Persona i Animal. La proposta era senzilla: un preciós gat blanc-persa- que mandrejava en un sofà de la propietària de la casa on es donaven les classes, va ser el tema que ells havien de captar. El canvi d´espai , de colors i la posada en escena d´una realitat viscuda, que no vista, dóna a l´obra la seva dimensió artística.

Quan el grup es va desfer, Vall Palou tenia clar que volia dedicar tota la seva energia a la pintura i  va començar a treballar frenèticament amb els colors i la seva capacitat per poder transmetre moltes de les sensacions que ella no podia treure del seu interior si no era per aquest medi.

Encara que havia pintat des de sempre, és en aquesta època quan inicia les primeres exposicions i es dóna a conèixer en el món artístic on és considerada com la pintora dels paisatges interiors, de l´informalisme anímic.

L´informalisme en la pintura de Vall Palou

L´ informalisme és un terme assumit des de l´any 1952. Neix simultàniament a París i Nova York, però tarda a arrelar en la societat artística espanyola perquè l´esperit de l´època franquista era molt més propici a l´art figuratiu, que donava seguretat a l´espectador, a poder identificar i, per tant, entendre allò que veia, que no pas a l´art informal en què la transmissió del missatge suposava un gran esforç mental i el públic no podia tenir la certesa absoluta que la pintura estava ben feta, que s´havia realitzat correctament o genialment, és a dir, que s´ajustava a unes normes acceptades per tothom.

El crític Antonio González defineix aquest moviment com l´absència total de les formes recongnoscibles i un apropament a allò que els científics denominen "model caogen", per la seva màxima indeterminació i dispersió i, com a conseqüència, es potencia l´exaltació dels mecanismes irracionals. Altres, com el professor Omar Di Sevo, el defineixen des d´un punt de vista negatiu, avisant l´estudiós que en aquest corrent no hi trobaran mai l´harmonia de les proporcions; afirmant que ataca la noció tradicional de la bellesa, que només l´impuls promou la creació i que aquesta és l´expressió directa, no deformada, de la cultura, deduint, com a conseqüència, que tots som mestres de la pintura.

Quant a la manera de mostrar-se, és majoritàriament acceptada la seva divisió en pintors gestuals, tachistes, matèrics i espacialistes, segons deixin lliure el seu gest i aquest estigui només dominat per l´impuls, utilitzin taques acolorides per a les seves composicions o que, prescindint dels materials tradicionals, treballin les superfícies amb elements aliens als pictòrics tradicionals o bé, en el cas d l´últim grup, realitzin obres conformant el concepte de l´espai de manera diferent a l´expressió de la tercera dimensió utilitzada pels pintors tradicionals. Amb tot, des d d´un bon principi, tots els crítics coincidien en el fet que aquests estils de la pintura informal gairebé mai eren utilitzats en la seva vessant més pura per un sol artista.

És difícil encaixar aquest ventall de definicions l´obra de Vall Palou. Certament no té res a veure amb una "màxima indeterminació i dispersió", ni tampoc amb un "atac a la noció tradicional de la bellesa". Hem de tenir en compte, a més, que gran part de l´expressionisme abstracte americà, que és com s´acostuma a denominar l´informalisme en l´altre continent, va néixer, entre altres causes, per influència dels pintors surrealistes europeus que fugien dels governs dictatorials dels seus països i que, per tant, la importància de l´impuls sorgit del subconscient és un valor real a l´hora de jutjar aquest tipus de pintura. És així que en l´obra de la pintora no hi veiem l´encaix en una tècnica o una escola determinada, sinó un tipus de treball en el qual es ressalta el seu interès pel món interior i la indiferència o fins i tot el rebuig vers els convencionalismes. L´espai verge de la superfície a la qual s´enfronta un desafiament, un terreny de combat on la pintura sorgida de la preparació exhaustiva d´aquest espai, que serà el fons de la seva realització, es converteix en el dipòsit de les seves emocions més intenses.

Vall Palou es mou constantment investigant, no tan sols les possibilitats cromàtiques de la seva paleta, sino també analitzant la realitat que l´envolta, de manera que la seva obra transmet en cada moment el neguit, la malenconia, la ironia, la felicitat... que interpreta tant amb els colors, càlids o freds, com amb textures, gruixudes o tènues; o bé amb el moviment inquiet o pausat de la seva mà, o amb les línies invisibles amb què compon els seus quadres i que els donarà l´estabilitat per al predomini vertical o horitzontal, o  potser un buscat desequilibri aconseguit per la utilització de les diagonals o els espirals. Aquesta comunicació entre esperit i gest és allò que realment dóna sinceritat a la seva creació artística i, per tant, el potencial més atractiu de les seves realitzacions. El resultat és el d´una pintura que més que  renunciar en la forma aprofundeix en els espais, on un observador atent pot resseguir-hi la diversitat d´estats d´ànim que l´ha fet possible.

Per tant, encara que puguem definir com informalista l´obra d´aquesta pintora, no utilitza gairebé mai el hard edge americà (ompliment total de la superfície del quadre), sinó que es fa evident en les seves realitzacions la base acadèmica que domina la composició i que la porta tant a focalitzar la pintura com a donar-li un fons que compensa el moviment del color el la superfície. Aquesta conjunció que aplega, d´una banda, la sensualitat pictòrica que és fruit de la fluïdesa expressiva interna i espontània i, de l´altra, l´ordenació reglada de la pintura, comporta que, si bé en una primera lectura la seva producció pugui quedar interpretada com un lligament de colors més o menys intens i més o menys agradable a la nostra mirada, quan ens hi apropem i ens deixem envoltar per aquest esclat acolorit, podem percebre l´ànima del quadre i quan el mirem amb ulls tècnics, comprovem que la disposició del conjunt està centralitzada i equilibrada en el seu pes dinàmic i que, molt sovint, prescindeix dels extrems angulars del suport per concentrar-se en aquest espai central on intensifica la seva força.

La tècnica

L´esperit inquiet de Vall Palou la duu a experimentar amb tota classe de bases. A més de la tela tradicional o la fusta, ella treballa amb paper, rajola, roba, mirall, vidre, porcellana, ceràmica..que acoloreix i dibuixa amb tot tipus de pigments, d´aglutinants o d´elements forans a la pintura, com fulles portades de l´Amazònia, petits aneguets de plata o flors extretes dels "balls de rams"; també el gravat és tractat amb la mateixa passió perquè li atreuen els reptes i els experiments, per tal de poder dur a terme un treball en el qual expressa tot allò que li bull a l´ànima, en grans o minses dimensions, amb el gest, les taques de colors, els elements en "collage" o conformant noves maneres especials.

El moviment de la seva mà no és tan sols una emoció nerviosa que, en un sol traç, es plasma sobre la tela, sinó que el seu treball esdevé, d´una banda, un procés de concentració, de preparació acurada de la base però, de l´altra a mesura que va conformant aquest fons, va configurant els colors que sorgiran a la superfície i que donaran la personalitat a l´obra final.

Tampoc el pinzell és l´únic mitjà de comunicació entre ella i la seva producció. A vegades els tubs directament aplicats a la superfície li donen la possibilitat plàstica que busca; altres els seus propis dits o qualsevol element que la pugui ajudar a aconseguir la textura cercada, com l´espàtula o la gúbia, l´ajuden a combinar espais llisos i relleus sorgits de l´acumulació de pintura aplicada, que produeixen per si mateixos diferents projeccions de llums acolorits i petits ombrejats. El resultat final és el d´un projecte absolutament personal i sincer que conjunta la tècnica apresa des de la seva acadèmica joventut amb l´experimentació revolucionària d´una maduresa adquirida amb la constància del treball ben fet, però tenint en compte que, al mateix temps i en la mateixa línia de Gorky, allò que fa és començar a pintar, mai acabar de pintar, perquè les seves obres tenen un pes específic derivat de la vivència de cada moment i poden ser transformades pel seu gest, quan la seva mirada porta una càrrega anímica que no li deix acceptar allò que veu com a obra definitivament acabada. Com que no ha fixat unes coordenades inamobibles, aquesta actitud li possibilita un estat permanent de transformació i de fluïdesa, sorgida del monòleg interior relacionat al mateix temps amb la comunicació i el silenci, que no és objecte de discussió, sinó vehicle d´expressió.

Generalment opta per renunciar a les formes, i d´aquesta manera, poder aprofundir en els espais; però les seves composicions poden tenir tant al gest subjectiu, antinarratiu, d´una exposició cromàtica, com l´explicació, sempre sintètica, de l´ambient que l´envolta o de l´estat d´ànim d´un moment determinat. En el primer cas, una vegada els colors han ocupat el seu lloc, aquests poden deixar endevinar formes i paisatges que han sorgit espontanis del procès generat pel treball de la creadora. Però també en obres que inicien un discurs més o menys complex, que pot quedar negat per la potència del gest o del color i instal.lar-se en el llindar de l´obra informal.

A vegades, és el moviment nerviós i ràpid que dóna un punt final a la superfície, però aquesta ha estat prèviament treballada per tal que tingui la consistència espacial que l´artista necessita per trobar-se a gust amb la seva obra.

Teresa Salat

Historiadora i crítica d´art