VALLPALOU
FACERE, INGENERARE

Hores d’ara, a la Catalunya occidental, Vallpalou és l’artista més prominent. La que més treballa en el silenci creatiu del seu obrador. La més fecunda amb escreix. La que més cosa –que no coses– té a dir en termes de llenguatge expressiu, pictòric i plàstic. La que més depura i alambina allò que fa. La que millor ha destil·lat una poètica seriosa, convincent, pròpia, reblerta. La que més bé neda a contracorrent. La que amb més personalitat sap estar al marge de tot i per damunt de tot. Sens dubte, també, la que més s’està a ponent de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. La més solitària. Potser la més desconeguda. També, però, la més sòbria, la més lliure i autèntica del país.

Insisteixo, Vallpalou és avui, amb escreix, l’artista  més prominent de la Catalunya occidental.

Artista de soca-rel, i feta tota ella amb imprevisibles dosis de manus et ingenium, Vallpalou opera amb una llibertat creativa extraordinària,  difícil de qualificar i parangonar; inimaginable. Signe, gest, ductus, matèria densa i alhora líquida, transparent, refregada, manipulada, dripping, suport, pinzells i estris de tota mena s’entrelliguen i es conjuminen en la infatigable –i insubornable– ment progenitora d’aquesta artista catalana que quasi sempre culmina les seves obres amb unes explosions cromàtiques que metamorfosen i descarnen la matèria fins a assolir epidermis plàstiques insospitades.

Vallpalou opera sempre amb uns cromatismes inaudits, del tot sorprenents, infreqüents, personalíssims; cada obra seva, feta i refeta, reencarnada, acaba sent, per força, un unicum.

Vallpalou és poc linial, gens convencional. Difícil d’escatir. Afortunadament.

Vallpalou, a més, es rebel·la, dia a dia, minut a minut contra allò sabut. I entra, de ple, dia a dia, minut a minut, en allò arcà. Necessita explorar allò desconegut. Necessita fer i desfer allò fet per tornar al facere, per tornar a ingenerare.  Aquesta és la grandesa de Vallpalou: que fa i desfà per tornar a fer i posar carn nova a la seva pròpia obra, a tot el que aquesta artista, sense parangó, dia a dia, produeix i encarna.

Sovint tot això Vallpalou ho aconsegueix amb un petit toc cromàtic o amb petites línies gestuals…, però també –i aquest és un altre gran tret diferencial de la seva desbordant creativitat–, Vallpalou això ho pot assolir tot construint els silencis matèrics i conceptuals més extraordinaris –i adults– que hores d’ara s’estan produint en l’escenari creatiu de tot Catalunya.

Silencis que creen estupefacció, silencis que esborronen, silencis, matèrics i conceptuals, silencis d’una eloqüència estètica màgica, abans mai no sentida. Quelcom que avui, al meu país, només és a les mans –i en la pensa– d’uns pocs artistes privilegiats; Vallpalou n’és una, d’artista, privilegiada; quasi deífica.

Us ho puc ben assegurar: trigarem a trobar-ne, al meu país, d’artistes com Vallpalou.

En fi, ho he dit i ho reblo aquí una altra volta: hores d’ara, a la Catalunya occidental, Teresa Vallpalou és la seva artista més prominent.

Ximo Company
Catedràtic d’Història de l’Art Modern
Director del Centre d’Art d’Època Moderna CAEM

Juny de 2016